dimecres, 3 d’abril de 2019

cReC QuE CrEc




Els meus dubtes s'enganxen als teus cabells taronges, i llisquen al buit els somriures que abans eren el nostre dia a dia. Unes poques paraules són un bri d'esperança, tot i que encara ho veig tot amb cataractes d'escepticisme. Un silenci fereix més que 1.000 paraules, i ara mateix pagaria per unes poques que relatin quelcom que em permeti entendre't. No vull caure en culpes i perdons, ni en altres conceptes enverinats del catolicisme repugnant que sempre he odiat. Religons del món, càncer de la humanitat. Em demanes que no et jutgi, i aquest serà el meu gran repte. Desaprendre a fer rentadores amb els meus pensaments; com m'agradaria ser-ne capaç. Trobar la sortida de la rentadora és més difícil que trobar la de l'Ikea. Però es tracta del mateix. Construir, deconstruir. Muntar, desmuntar. Relaxar la vida. Destensionar l'ànima. Fer-ho tot fàcil. A un mateix i als altres. No deu ser tan difícil si ens ho proposem. Maons de voluntat, desig de ciment armat. I crec que encara crec; en tu, i en mi, i en tots dos. Tot i que sé que et tornaré a decebre, i que tu també ho faràs. Potser això és un acte de fe, innocent i irracional, i m'acabo menjant les meves pròpies paraules.



2 comentaris:

Laura ha dit...

Construir, deconstruir. Muntar, desmuntar. Relaxar la vida. Destensionar l'ànima.

Vaya perlitas que has dejado en esta entrada.
Yo te dejo un beso y es de los grandes.

dEsoRdeN ha dit...

Y lo difícil que es a veces hacer todo eso...

Te devuelvo el beso