dObLe ApOCaLiPSi

Et penso cada dia d'aquesta doble apocalipsi. Vens a mi quan tanco els ulls per tacar el llit de vermell. A vegades em convenço que ja no m'importes gens, guardada en el calaix de les coses que no entenc. I pot ser que així sigui, ni que sigui a estones. Lamento no haver-te dit abans que no volia veure't més, però em va sortir l'estúpida capa invisible d'estúpid super heroi protector, i em va desviar del que realment et volia dir el dia que ens vam retrobar. L'última vegada, vull dir, perquè ja van molts retrobaments. Senyal inequívoca d'una gens menyspreable col·lecció de desaparicions i silencis sense sentit, per no parlar de covardies. Crec que ens agraden silencis diferents. Col·lecciono gotes de paciència que farien vessar oceans. Cosa curiosa i que no casa massa amb la meva impaciència innata. Intento treure't del meu cap però no puc. Ets com aquesta plaga de mosques que porten dos dies (o dues tardes, més concretament) envaint la meva cuina sense saber d'on coi surten i traient la meva ràbia, amb el drap de cuina volant a un costat i un altre per acabar amb elles d'un bon cop de canell. Potser ets tu que m'espies, a veure com estic portant tot plegat. A estones molt bé. A estones gens ni mica. Però aquest cop em sembla que he superat el meu pic i que realment no et vull tornar a veure. Estic fart. T'he donat moltes més oportunitats de les que has demostrat merèixer. I coneixent-te com et conec, crec que si no faig jo el pas, tu no t'atreviràs a fer-lo. O potser sí, però trigaràs. He de prendre mesures dràstiques per frenar la meva corba, i no puc esperar-me més. Mai acabo de sortir-me, però volia fer d'això un poema, o potser una cançó, per rematar-ho amb la sentència que ha iniciat tots aquests pensaments que ara descodifico en lletres. El resum de tot plegat? Et vaig creure el principi d'un per sempre que al final no arriba mai.