dijous, 13 d’agost de 2020

LluMs eN La foSCoR

 

Escric això per recordar per sempre aquesta nit. No perquè sigui especial. Totes ho són. Però vull retenir la calma d'una agradable nit d'estiu a la llum de les guirnaldes sense molta de la gent de la que viu habitualment per aquí. És com haver conquerit definitivament l'espai i fer-lo meu. Pujar al terrat com si fos una extensió de casa meva, perquè en el fons ho és. Sentir la felicitat d'una decisió que va ser més aliena que pròpia, i que em va donar molts mals de cap i molta bilis, i sensació d'haver-me traït a mi mateix. Però que a mig termini m'ha portat a una estabilitat. Com a mínim en aquest àmbit de la vida, em sento feliç. I afortunat. Tot el que pugui no ser-ho en d'altres aspectes. Suposo que al final unes coses i altres es compensen, en una mena d'ordre universal. O potser és pura palla mental, jo no he inventat la vida. 

Ahir explicava a una amiga amb la que feia un temps que no parlàvem com de malament va acabar la història amb Mrs. Bizarre, i li vaig dir que ara mateix no podia perdonar-li el que m'havia fet ni com m'havia tractat. I em va dir que això volia dir que seguia tenint-la present i que no es mereixia aquesta atenció. Em va fer pensar. El combat entre vísceres i cervell mai és fàcil. A mi normalment em poden les primeres. Però també Morenita Amelie m'havia donat un consell que anava pel mateix camí. I en el fons sé que hauria d'aconseguir fer aquest pas. Per esborrar-la del meu cap i que no ocupi una part de mi que no es mereix. Per treure'm energies negatives. I també per fer-me un favor a mi mateix. M'agrado molt més quan creixo i sóc jo mateix sense dependències. Però admeto que encara sento molta ràbia dins meu, i no he pogut tancar la història amb una conversa definitòria. Això fa especialment mal. Potser li hauria d'haver enviat aquell mail que era com una bomba nuclear. Però en part no fer-ho va ser un bon pas per salvaguardar-me a mi mateix. M'agradaria escriure tot això d'una forma més poètica, però em sento cansat. Potser està be tornar a l'inici, mirar totes aquestes llums de colors, sentir l'aire pentinar-te l'ànima, i pensar feliç que demà podré dormir novament 8 hores i tots els elements tòxics de la meva vida recent seran ben lluny.


4 comentaris:

Ses ha dit...

M'ha fet enveja el terrat (i m'ha portat records), però també el silencia, perquè on visc, la plaça del davant, per la nit s'omple de gent i de converses (que també poden ser molt interessants, però fa impossible dormir amb les finestres obertes).
Ja sé que no et serveix de res, però el temps ho cura gairebé tot.

dEsoRdeN ha dit...

El terrat és quelcom que he desaprofitat durant massa temps, i el silenci ha estat una excepció estiuenca a la mala educació habitual d'uns pocs que són prous com per espatllar la vida als altres (tot i que anys enrere no passava. La gent és cada vegada més egoïsta i incívica). Jo sempre dormo amb les finestres tancades per això, encara que hi hagi dies que acabi ultra suat i fins i tot marejat. L'únic problema del temps és que mai passa a la velocitat desitjada. Ni per bé ni per malament...

عبده العمراوى ha dit...



شركة مكافحة الفئران والصراصير بالدمام
شركة تنظيف كنب ومجالس بالاحساء
شركة مكافحة بق الفراش بالدمام

عبده العمراوى ha dit...



شركة رش مبيدات بالقطيف
شركة تنظيف موكيت بالقطيف
شركة تنظيف مسابح بالقطيف