LleVaNtadA

Plou. Ja fa dies que plou, no fos cas que pugui fer plans amb normalitat uns dies que tinc de vacances. Que també m'agrada poder-me estar tot el dia a casa en pijama i amb l'estufeta, però per a això no necessito excuses i preferiria que les condicions meteorològiques em donessin la llibertat d'escollir si vull o no vull sortir a fer vida més enllà d'aquestes quatre parets. Beneïdes quatre parets, les de casa meva. Hi he vingut a passar el cap de setmana, després de tota la setmana cuidant els pares. Continuo amb la mateixa dinàmica, no cal dir-ho, tot i que en les últimes setmanes he sortit una mica de la rutina, malgrat que no he pogut gaudir de massa calma...

Fa un parell de setmanes va tornar la meva tieta de Mallorca per estar-s'hi 10 dies, donar-me una mica d'aire i que jo pugués marxar un parell de dies a una capital europea amb una colla d'amics a celebrar un aniversari rodó i gaudir d'un concert. El meu primer viatge fora de la ciutat en gairebé dos anys i mig. La meva tieta em va dir que allò no podia ser i que a l'estiu ho parléssim amb previsió perquè pugui marxar uns dies de viatge en condicions. Ho vaig agrair molt i per primera vegada en dos anys no em vaig sentir completament sol en aquesta situació tan complicada. Vaig intentar gaudir dels dos dies i estant allà vaig començar a veure una mica de llum al final del túnel, i vaig sentir que potser sí que podia anar recuperant, mica en mica i en menor grau, porcions de la meva vida anterior al terratrèmol familiar. Massa bonic per ser veritat, evidentment...

...i és que en els meus 10 dies d'absència van passar unes quantes coses. Els primers, el meu pare va posar-se malalt per un virus intestinal, i la meva tieta es va haver de fer càrrec de la situació perquè jo estava a la feina. Després, a la casa ruïnosa que tenen es va 'espatllar' el calentador, de manera que no hi havia aigua calenta a la dutxa en ple mes de desembre. Ho poso entre cometes perqué m'ho van dir així, però en realitat en tornar del viatge i passar un dia per allà vaig saber que havien deixat passar un fals revisor del gas que els va espatllar el calentador expressament perquè el tornéssim a trucar per arreglar-lo i llavors fotre'ns el pal. Unes setmanes abans havia arribat una carta molt sospitosa avisant que passarien, i en contrastar a internet el tf que sortia a la carta, vaig veure que es tractava d'una estafa. Així que vaig advertir els pares i els vaig insistir unes quantes vegades que tal dia a tal hora passaria un fals revisor i no li havien d'obrir la porta en cap cas. Però quan va arribar el dia vam tenir la mala sort que jo no hi era i ells no van recordar les meves advertències. Em vaig emprenyar molt, especialment amb ma mare, perquè pensava que encara estava prou lúcida per haver tingut consciència de la situació. I també em vaig emprenyar amb mí mateix, perquè tenia tantes coses al cap aquells dies (bé, com sempre en aquests dos últims anys) que no vaig caure en dir-li també a la meva tieta el tema de la falsa revisió. Total, que entre gestions amb la nostra assegurança, la propietària fent-se la sueca i quedar amb el servei tècnic, hem trigat un parell de setmanes en poder-ho arreglar, amb tots els inconvenients que ha suposat en ple hivern.

Per si aquell marron no fos suficient, encara n'hi havia més: el dia que va marxar la meva tieta, quan vaig tornar a casa dels pares vaig advertir que l'electricitat no arribava a la meva habitació (la mateixa que havia ocupat la meva tieta aquells dies). Ningú m'havia dit res, però portaven dies així. Quan al dia següent va venir l'operari de l'assegurança em va advertir que el tema era greu i, tot i que es podria fer una solucio provisional un altre dia i prèvia consulta a l'asseguradora, el quadre de llums estava fora de normativa i la instal·lació elèctrica del pis era molt vella (en dono fe perquè cada dos per tres s'espatllen coses o es fonen bombetes) i s'hauria de canviar tot. Així que s'obria un nou front amb la propietària que sempre es renta les mans, perquè evidentment no assumirem una reparació així que li correspon a ella. Dues setmanes després, ni tan sols ens han enviat operari per fer la reparació provisional i continuo més a les fosques que Carles Porta. Però no marxeu, que encara no he explicat el millor...

...com us he dit, la meva tieta va estar 10 dies: els 3 primers jo vaig estar treballant (quan el meu pare es va posar malalt), els 2 següents van ser els de l'escapada, un de recuperació i rentadores a casa meva, el següent els vaig anar a veure i vaig saber el tema calentador, i els 3 últims novament a la feina. L'endemà ella va marxar pel matí i jo em vaig aixecar tard perquè acabo mort la meva setmana laboral, i mentre feia altres tasques de casa vaig escriure un missatge per enviar-li més tard en un moment de calma en què pugues establir un diàleg, agraïnt-li aquells dies i l'esforç de venir des de tan lluny per donar-me un cop de mà i donar-me una mica d'aire. Però abans de poder-li enviar, en vaig rebre un de seu que em va deixar totalment descol·locat i va ser un torpede a la línia de flotació que em va doldre i em va fotre a parts iguals: m'acusava de menysprear-la, d'aprofitar-me d'ella (¿?) i de no valorar l'esforç que feia venint fins aquí. Vaig flipar primer, sense entendre res, i em vaig indignar molt fort després. Dos anys carregant jo sol amb tota la situació, sense demanar-li res a ningú i sense que ningú tingués la més mínima empatia ni el més mínim gest per ajudar-nos, i era jo el dolent de la pel·lícula? Quins ovaris...

...tot i que m'havien fet molt de mal aquelles paraules, vaig optar pel perfil baix, la serenor i la transparència: li vaig respondre dient-li que no entenia res, que estava al·lucinant, que em sabia greu si havia pogut tenir aquesta percepció o si no havia sabut fer-li veure com d'agraït em sentia, i li vaig dir que li enviava tal qual el missatge que havia escrit una estona abans i no havia tingut el moment d'enviar-li. La part bona és que li havia escrit al correu i sortia l'hora en què havia guardat l'esborrany, de manera que quedava clar que li estava sent sincer i no m'estava marcant cap farol per quedar bé. I també li vaig dir de parlar tranquil·lament per telèfon. No em va respondre fins unes hores més tard amb un to molt diferent, dient-me que m'agraïa les meves paraules i tot el que estava fent pels meus pares, però que estava molt cansada i millor ho deixéssim per a l'endemà. Tot i que em feia una mandra enorme la conversa, també tenia moltes coses per dir-li i sentia que era important parlar-ne. Però després d'un altre intent en què vaig tenir la sensació que buscava una excusa per tornar a ajornar la conversa, i tenint en compte que tampoc ella ha tingut el gest de dir-me de parlar des de llavors, he desistit per ara. Em va tocar molt els collons que es passés tres pobles i m'acusés de coses tan lletges que no són certes, quan se suposava que havia vingut 10 dies perquè jo pugués desconnectar una mica. Però també vull pensar que van ser dies intensos i complicats i, amb la tensió acumulada, va tenir un moment d'escalfor i va acabar dient coses de les que despres es devia penedir. Em va fer mal i, tot i admetre que potser a vegades no sóc massa comunicatiu i això pot donar peu a falses interpretacions, estic molt tranquil i orgullós de com estic fent les coses, malgrat totes les dificultats, traves i soledats d'un camí ple d'obstacles per posar a prova paciències i la meva pròpia salut mental. 

Sigui com sigui, la darrera setmana ha estat una mica més tranquil·la, sembla que hem començat a posar les coses a lloc i hem gaudit de la companyia recíproca amb els meus pares. Finalment m'he canviat els vidres de les ulleres novament i torno a veure millor, problema que també ha estat un mal de cap angoixant als últims mesos (m'han pujat dues putes dioptries en 6 mesos, cosa que és una autèntica barbaritat...). Encara tinc mil fronts oberts i gestions per fer, però he volgut dedicar-me el cap de setmana a mí mateix, aprofitant les vacances. El temps no està acompanyant massa, però potser està sent un missatge del karma per fer-me quedar a casa amb mí mateix. Ja ho he dit alguna altra vegada: em trobo a faltar. I també aquests moments de soledat volguda. De voler estar amb mí mateix i amb ningú més. Posar-me una mica de música, veure una pel·li (avui he vist 'La Infiltrada'. Quin tros de merda tendenciosa i simplista), fer una mica de feina amb l'ordinador o, com ara, posar-me a escriure sense que importi l'hora perquè demà tornarà a ploure i tampoc podré agafar la bici per anar a fer un tomb i veure el mar. Deixar que el temps passi lent, que no hi hagi hores estipulades per fer les coses, i no tenir pressa per a res és un dels grans plaers que, com dèiem anit amb una amiga amb la que vam poder quedar una estona, gaudeixo més que mai. Per si de cas...

a L'aLTrA bANdA dE La PoR

"Sempre que m'he quedat atrapada per algú, ha estat perquè aquest algú ha aconseguit prèviament fer aflorar la millor versió de mi. Quan m'agrado sento una felicitat indescriptible que fa que m'agafi una fixació per qui ha aconseguit fer-me sentir així". És només una de les desenes, centenars, milers de frases que em captiven dels llibres de Marta Orriols. La Orriols bona. Després de devorar en uns pocs dies la seva última novel·la, 'A L'Altra Banda De La Por' (magnífica, un cop més), ara estic amb l'única que em quedava per llegir, 'La Possibilitat De Dir-ne Casa'. I no és només que em fascini com s'expressa, ni que m'estimuli de manera irrefrenable les meves ganes d'escriure. És que em sento molt identificat amb els seus personatges protagonistes. Totes dones. Com si fos una validació més de la percepció que he tingut sempre de tenir el costat femení de la meva personalitat particularment accentuat. Si és que això del 'costat femení' (o masculí, tant se val), no és més que un simple prejudici de rol que categoritza i atribueix determinades habilitats a un gènere o a l'altre. Una altra herència de la visió patriarcal de l'univers que ens hem hagut de menjar tots, totes, totis i tutos.

Sempre que llegeixo em poso Billie Holiday a un volum esmorteït. És ja un acte automàtic. Com un matalàs sonor per ambientar i ficar-me de ple en la dimensió mental adient per concentrar-me en les històries que contenen les pàgines que un dia van ser blanques. Com les nostres vides que anem omplint, amb major o menor destresa, i amb major o menor voluntat, d'experiències, paraules, actes i decisions més o menys encertades (normalment, poc). Llibres de text sense instruccions que vas perfilant a les palpentes, amb l'únic ajut del teu instint i persones del teu voltant que et fan de guia. No sempre és tan fàcil, perquè també estem envoltats de persones trampa que semblen programades per fer-nos caure. Més que persones, són gent. I jo sempre he odiat la gent. Com diu la samarreta que em vaig dissenyar jo mateix i vaig portar a estampar a una botiga de diSoRdErLand que tinc a prop de casa: 'No A La Gent'. No cal dir que sempre que me la poso crida l'atenció, per bé i per malament. N'hi ha que et miren amb rebuig, com si fossis un sociòpata perillós que els fa sentir insegurs. Però també n'hi ha d'altres que ho fan amb complicitat o s'atreveixen a trencar el gel de l'anonimat amb alguna paraula amable o de curiositat ("on te l'has comprat? En vull una!"). Potser l'hauria de comercialitzar i fer-me ric a costa del descrèdit, el nihilisme i els desenganys vitals aliens. Tot i que això implicaria caure en les urpes del capitalisme que tant odio i del que em resulta impossible escapar, en una més de les moltes contradiccions vitals que ens posen davant del mirall per dir-nos com de petits i insignificants som, per moltes proclames heròiques i imatges idealitzades puguem generar de nosaltres mateixos als nostres cervells. Bé, en realitat jo tendeixo més a mirar-me amb tanta autoexigència que no sóc capaç de mirar-me seriosament ni creure'm el rei de cap mambo. Els únics reis que respecto són els que acaben cap per avall o, directament, decapitats. 

A les últimes setmanes s'han succeït traves logístiques i mèdiques per continuar posant a prova la nostra capacitat de resistència i adaptabilitat a realitats complicades. Voldria pensar, i ho dic amb la boca minúscula per no cridar al mal temps, que les hem anat sortejant com hem pogut, però em dono per prou satisfet. Ahir vaig anar a acomiadar la temporada de bany, i va ser meravellós que la piscina estigués pràcticamente buida. Després de setmanes en què famílies i nens van posar a prova la meva paciència i capacitat d'aguantar els incivismes del voltant, va ser com un premi absolutamente merescut. Tot i que el vent va fer una mica la guitza i l'aigua estava més freda del que hagués volgut, no fos cas que per una vegada a la vida recent alguna cosa sortís tal i com un la desitja. La insatisfacció permanent és un dels meus trets distintius que intento treballar de fa un temps, per bé que no és fàcil. El que segur que no podré canviar ni anul·lar mai és la ràbia. És l'emoció que millor em defineix, i sempre ha estat així. Suposo que en tenen la culpa una elevada sensibilitat combinada amb l'empatia que tant trobo a faltar en els altres. I, és clar, l'altíssim grau de subnormalitat i egoïsme aliè també és són elements claus per perpetuar l'irritació i la fúria. Però també em funcionen com a motor i com a antítesi per definir com vull ser i com no. 

Precisament ara fa uns dies em va entrar un desconegut per xarxes socials que, amb tota la sobèrbia del món, em va dir que m'havia de treure la bandera palestina del perfil. I es va quedar tan ample. Malgrat les ganes de etzibar-li com de subnormal i de prepotent s'ha de ser per dir-li a algú altre el que ha de fer, pensar o dir, vaig intentar ser contundent però mantenint un cert grau de correcció. Evidentment, abans vaig tafanejar el seu TL per veure quin perfil de personatge era i, oh sorpresa, acumulava publicacions i repostejos de contingut racista i de l'ultradreta catalana (que no catalanista, perquè en el fons són només una crossa de l'ultradreta espanyolista). Després de dir-li que ja tinc una edat i que publico, faig i penso el que em surt dels collons segons el meu criteri i que visca Catalunya lliure de racistes i salvapàtries, em va contestar un dia després. I com a bon immadur infantiloide que no havia acceptat que no m'hagués plegat als seus desitjos, va adquirir el paper de persona gran que qüestionava la meva maduresa i va passar a l'insult paternalista. Em va agafar just a la piscina i em vaig posar a riure sol. Encara no he decidit si li enviaré la resposta-hòstia que li tinc preparada per deixar-lo tremolant o si passaré absolutament d'ell, que segurament encara li farà més ràbia que l'ignorin. Però, recollint el fil del que deia en el paràgraf anterior, personatges així són molt útils com a antimodel del que un vol ser a la vida i com es vol relacionar amb el món i la resta de persones. 

I si parlem de relacions, les meves són bastant inexistents. Les d'amistat sí que intento conservar-les, però les sentimentals i/o sexuals són del tot arcaiques des que va començar tota aquesta història de malalties i dependències dels meus pares, aviat farà un parell d'anys. Si jo ja venia d'un tancament voluntari a pany i forrellat des que va acabar la història amb Mrs. Bizarre, aquesta altra patacada ha acabat de situar en una galàxia molt llunyana qualsevol mínima possibilitat d'història de caire romàntic o sensual, més enllà del que permet la pròpia, rutinària i aburgesada autoestima. Hi ha una farmacèutica amb la que sembla que ens fem certa gràcia, i fa temps que em volta pel cap dir-li de fer una cervesa. Però el que sembla una magnifica idea quan li pregunto al coixí per la nit, es converteix en mandra terrible amb la llum del dia. Potser és allò que hi ha històries que són molt més excitants en el seu període de possibilitat. Allò que pot arribar a passar. Tot el procés d'imaginar-t'ho i fantasiejar és realment estimulant i emocionant, però la por a què després la realitat sigui molt diferent (que ho serà segur) t'acaba tirant enrere. És com amb la neuroftalmòloga que va descobrir què em passava ara fa una dècada i amb la que ens hem retrobar ara fa uns dies. Tornar-la a veure va ser bastant emocionant. Sempre m'havia sentit atret per ella; físicament, però tambe per la seva manera atropellada de parlar i voler dir dues-centes coses a la vegada que la fan tan graciosa. Sento un enorme respecte per ella per la seva professionalitat i sapiència (sento el mateix per qualsevol professional de l'àmbit sanitari o científic, autèntics herois i heroïnes socials absolutament menystinguts i infravalorats col·lectivament). Això també li confereix certa aura que la fa més atractiva. Però en el seu cas sempre em va semblar que estava en una posició a la que jo no podia arribar. Com en un altre univers al que jo no pertanyo i que té reservat el dret d'admissió. Sigui com sigui, no tinc massa clar si m'agradaria acabar amb aquesta sequera emocional o si ja en vaig servit amb emocions fortes d'un altre caire.

I en aquestes estic, intentant cuidar una mica més la meva pròpia salut mental a base de no ser tan sobreprotector amb els pares. A vegades costa un munt, perquè ells són els primers que et fan el xantatge emocional perquè et quedis amb ells un dia més. Bé, sobretot la meva mare. Segueixo amb aquesta dinàmica d'amor-odi amb ella, perquè continua sent la causant de la gran majoria de problemes i reptes que em trobo en aquest nou context vital. Me l'estimo amb bogeria, però hi ha moments (bastants) que la llençaria per la finestra per haver-se cuidat tan poc i ara estar pagant-ne les conseqüencies, arrossegant als que som al seu voltant. El meu pare, en canvi, em desperta un amor total. Com si ens haguéssim canviat els rols davant la situació de fragilitat en què l'han deixat les circumstàncies i unes neurones malparides, i l'hagués de protegir de tots els perills externs, però també els interns. I encara hi ha moments en què ens ho prenem amb humor, però suposo que és només una cuirassa per no pensar en el que vindrà en un futur que no sabem si serà proper o llunyà. I ja sabem que tota incertesa és terrorífica. 

fArt

 

Estic fart de la meva mare. Fart que sigui tan irresponsable. Fart que s'hagi engreixat 11 quilos en 10 mesos quan se suposava que havia de fer dieta i perdre'n 10 (ara 21). Fart que sempre trobi excuses per no baixar a caminar com hauria de fer cada dia per cuidar-se. Fart que tingui zero empatia i paciència amb el meu pare, i sigui incapaç d'entendre el que suposa una demència. Fart que m'ho posi sempre tot tan difícil i que em situï sempre al límit per la seva inconsciència. Fart que s'aprofiti de la situació per tenir-me més a prop seu contra la meva voluntat. Fart dels més de 50 anys sent una estúpida fumadora (conceptes redundants, ho sé), amb tot el que ara li suposa i ens mengem els altres. Fart d'haver-li advertit que anés amb compte a internet i no parlés mai amb desconeguts i haver descobert avui de casualitat que uns fills de la grandíssima puta l'han extorsionat i li han estafat una bona quantitat de diners aprofitant-se del seu desconeixement i por. Fart que no m'avisés des del primer minut i hagin hagut de passar 3 setmanes per descobrir-ho de rebot; 3 setmanes en què ella ha estat enganyant-nos i vivint com si no hagués passat res. Fart de menjar-me tots els seus marrons i que ara em toqui a mi, un cop més, tota la burocràcia de fer la denúncia i barallar-me amb el banc per recuperar els diners que s'ha deixat prendre per la seva ridícula ingenuïtat naïf (sí, ens pot passar a tothom, però el que no pots fer és anar amb el lliri a la mà). Fart perquè ara hagi d'encobrir-la i mentir al meu pare per evitar alterar-lo, cosa gens recomanable amb la seva patologia. Fart que s'hagi convertit en la principal font de problemes i en la màxima responsable de la meva infelicitat. 

*I sí, me l'estimo amb bogeria, però això no treu que estigui fart d'ella, de veure com ha llençat la seva vida per la borda i com ens està arrossegant als altres, i necessités vomitar-ho d'alguna manera. Si li dic a la cara amb la cruesa i l'aplom que em surt a vegades serà molt pitjor.

MaL dE MuNTaNyA

Aquesta nit escric en català perquè em ve de gust; perquè és la meva llengua materna; i perquè estic fins els collons que ens haguem de justificar per un fet tan natural com utilitzar la llengua pròpia a casa nostra. No sé si devem ser l'única nació del món a qui li passa, però és realment esgotador: intentar viure en català a Catalunya s'ha convertit en una espècie de quimera, una lluita contra tot i contra tothom, i a sobre hem d'aguantar que qui imposa es faci la víctima (una de les característiques del món actual cada cop més decantat a l'ultradreta: capgirar perversament la realitat com un mitjó per intentar imposar un fals relat interessat). Mira que és fàcil i natural entendre que en un territori on hi ha dues llengües cooficials, se suposa que totes dues estan al mateix nivell, i qui hi vulgui viure té l'obligació d'entendre-les totes dues i la llibertat de parlar la que prefereixi, pels motius que sigui. Però la realitat és una altra, i allà on ens van voler vendre la moto del bilinguisme realment s'hi amaga una diglòssia encoberta i cada vegada més accentuada per múltiples motius que ara em fa mandra enumerar. Sigui com sigui, i des del privilegi i la sort de dominar dues llengües i defensar-me força en una tercera, estic absolutament enamorat del català i ja fa temps que l'utilitzo sempre, sigui qui sigui l'interlocutor que tingui al davant i em parli en l'idioma que em parli. El 99% de les vegades m'entenen perfectament i hi ha zero problemes de comunicació, i en molts casos t'ho agraeixen. Perquè no hi ha millor manera d'integrar les persones que fent-los sentir un(a) més de la comunitat en qüestió.

He vist la sèrie 'The Young Pope'. M'ha agradat força, tot i l'enorme al·lèrgia que em produeixen les religions. Sempre m'han semblat una absurditat i les associo a fanatisme, abús, fantasia, irracionalitat, inseguretat i profunda estupidesa. No hi veig cap diferència amb les sectes i em sembla una hipocresia la doble moral de distingir una cosa i una altra. Al final es basen en el mateix: persuasió, engany, jerarquies de poder i enfrontament. Com la política, vaja...

I aquesta és la meva última nit d'oasi abans de tornar definitivament a les meves rutines. La meva tieta ja va marxar i porto una setmana novament sol a càrrec dels meus pares, així que avui m'he escapat per intentar descansar una mica abans de tornar a la feina. Tinc zero ganes, com sempre, però la part bona de no poder viatjar és que el retorn laboral no és tan traumàtic. I, al cap i a la fi, m'ho passo bé a la meva feina i amb els companys i companyes. És una sort, però és que alguna cosa bona m'ha de quedar a la vida, no fotem.

LibERtAd cONdiCioNaL

 

Después de que me diera otro ataque de ansiedad en un momento de crisis y máxima tensión, mi madre al fin llamó a su hermana para que viniera desde Mallorca a ayudar. La última vez que dormí más de 3 días seguidos en mi casa despreocupándome casi por completo de mis padres fue en 2023. Hacía 22 meses que no salía de la ciudad por ocio. Y casi ni recordaba lo que era socializar con caras nuevas. Sólo serán unos pocos días más, pero he recordado lo que era tener una vida independiente, haciendo en cada momento lo que te venga en gana con quien te venga en gana, empezando conmigo mismo. Y es maravilloso poder vivir así. Lo ha sido todos estos años y casi ni me daba cuenta. Normalizar un privilegio es el primer paso para no darte cuenta de la cantidad de pena, dolor y miseria que existe alrededor. Y seguramente sean sentimientos mayoritarios, pero sólo existe lo que uno ve o sufre. Y si ni ves ni sufres, puedes llegar a ignorar que eres feliz. O incluso creerte que sí que lo eres.

Esta noche he salido con una amiga medio americana medio feroesa de Canadian J. Hacía tiempo que no nos escribíamos, pero contactó conmigo para decirme que esta chica venía unas semanas a estudiar castellano, así que aprovechando estos días de libertad condicional, la he guiado un poco por diSoRdErLaNd, porque no se me ocurre parte más bonita y excitante en la ciudad aparador. Ha estado bien, he podido practicar mi inglés oxidadísimo (he tenido que buscar la traducción porque sólo me salía la palabra en catalán...), y mis aún más 'rovellades' habilidades sociales. De las seductoras ya no hace falta ni hablar, porque ni me acuerdo de la última vez que tuve una cita. Cualquier tiempo pasado fue anterior, que dirían Les Luthiers. No sé si esto puede contar como entrenamiento, ni tampoco si me apetecería volver a entrar en esa rueda. Estoy muy bien conmigo cuando estoy conmigo, aunque eso últimamente no sea muy habitual. Llevo tiempo pensando en decirle a la farmacéutica del feeling (FdF podría ser su mote?) de ir a hacer unas cervezas, pero cuando la veo me acaba dando pereza. ¿Por qué las ideas que parecen geniales de noche se acaban convirtiendo en pésimas con la luz del día?

En los últimos tiempos se ha repetido la sensación de estar convirtiéndome en una persona triste, apagada y desanimada. De esas que pasan desapercibidas y a las que nadie mira. De las que ves en el metro con cara de vivir por inercia. Cuando estás bien, piensas "vaya cara de amargad@, podría sonreir un poco", sin llegar a imaginar que la vida te puede colocar justo en ese otro lado casi sin darte cuenta. Es muy fácil juzgar desde fuera, pero muy difícil vivirlo desde dentro. Yo siempre he sido muy de juzgarlo todo, pero con el paso del tiempo la empatía gana terreno. Las hostias de la vida son una buena cura de humildad. Y la humildad es lo-fi.

NiT dE St. jOaN

 

És nit de revetlla. I, tot i que m'havia plantejat sortir una mica i oblidar-me de la realitat, la realitat ha estat més forta que jo. Estic esgotat, l'únic que em venia de gust era venir a casa a gaudir de mi mateix, i dormir tot el que pugui. Darrerament no acabo de descansar del tot bé i em costa enganxar el meu habitual ritme de 8-9 hores de son profunda i reparadora. Massa coses al cap, i la majoria de color marró. M'encantaria anar a dormir ara mateix i clapar 12 hores seguides, però com deia al principi, és nit de revetlla. I avui se suposa que hem de ser més flexibles tolerant el soroll aliè, tot i que l'únic que desitjaria ara seria silenci. Així que aquí estic, fent temps, escoltant el fantàstic nou disc de Pulp amb els auriculars per aïllar-me del cunyadisme exterior, i intentant trobar una mica de pau en un món esquizofrènic.

Han estat setmanes mogudes. Els meus pares van caure una nit que jo no hi era i es van passar la nit al terra perquè no portaven la medalla de teleassistència posada ni teniem el tf. a mà. Després de l'ensurt quan la cuidadora em va avisar al matí següent que no obrien ni se sentia soroll a casa i en trucar-los jo tampoc m'agafaven els telèfons, ens vam passar el dia a urgències, jo sol amb tots dos i pujant i baixant del pis 2 al pis 4 perquè els respectius doctors m'anessin informant de tot plegat. Vaig haver de demanar un dia de festa extra a la feina, i tota aquesta burocràcia posterior és gairebé pitjor que el mal tràngol en sí. Per sort no es van fer res, però han tornat les incerteses, pors i sentir-se malament quan els deixo sols. Per si no fos prou, 3 dies després la cuidadora ens va dir que l'operaven 8 dies després i ho deixava, així que el següent marron va ser trobar substituta amb una setmana de marge, fent-me càrrec de totes les cures mentre ho solucionàvem. Sembla que ara ja ho tenim arreglat... fins que es torni a anar tot per l'aigüera. L'aigüera de la cuina de casa seva, per cert, es va embussar i l'aire condicionat no els funciona bé, no sigui que em malacostumi a estar uns dies sense mals de cap i problemes a solucionar. M'esgota la meva vida actual, físicament i anímica encara més. Tinc la sensació que el karma m'estigui cobrant antics deutes, potser d'una altra vida, perquè l'espiral de l'últim any i mig és de traca. Com les que continuen donant per cul al món exterior a aquesta hora de la matinada.

Tambe he pogut gaudir de petits oasis enmig de tot aquest caos. Vaig poder anar al Primavera Sound i em vaig tornar a cagar en la marabunta de guiris i en la desastrosa organització pel que fa a transports de tornada. Però vaig gaudir molt musicalment, sobretot perquè vaig evitar Mordor tant com vaig poder. Idles, Fontaines DC i l'inici de FKA Twigs van ser els únics concerts a aquella part del recinte, però els millors van ser en els escenaris petits: The Hard Quartet, Squid, Julie, Gouge Away, Los Campesinos!, The Jesus Lizard, Anohni & The Johnsons... o també Kim Deal i les brutals Lambrini Girls al Primavera a la Ciutat. Ara creuo els dits perquè tot estigui tranquil la setmana vinent, que agafo vacances i espero poder-me escapar al Vida. Veurem...

I coses que he vist recentment i valen la pena: el documental de Pavement (estrany, però com a fan, em va encantar); la peli d'animació 'Flow' que he vist aquesta nit; i el concert de Cola de fa uns dies. La cultura com a antídot per combatre la pròpia follia. 

nO Me cONsigUeS diVeRTir

 

En mitad de uno de estos oasis que me permito una vez a la semana, navego a la deriva rellenando un tiempo perdido que no quiero compartir con nadie más que conmigo mismo. Luchando por mimarme sin caer en antiguos pozos que intento evitar sin demasiado éxito, todo sea dicho. Mi estado de ánimo fluctúa inestable como el resto de este planeta decadente que se cae a cachos. Admito que me encantaría que una fuerza aleatoria arrasara Israel y la convirtiera en la montaña de escombros, muerte y destrucción que esos hijos de la grandísima puta han perpetrado en Gaza, ante el silencio y la inacción de la comunidad internacional que, ahora, 19 meses y 53.000 muertes inocentes después, empieza a despertar tímidamente. El ser humano me da más asco que nunca, que ya es decir. 

Mi visión continúa dándome problemas y sigo sin ver nítido, lo que me tiene bastante mosca. Me ha llegado un aviso en la app del banco de que hay un problema con una de mis tarjetas y me la han bloqueado para compras por internet, pero como hacen horarios de funcionario tendré que esperar a mañana para pedir explicaciones. Y hoy he ido por primera vez en mi vida al podólogo, y la chica que me ha atendido me ha dicho que tengo los pies perfectos, mientras los acariciaba con delicadeza. Debe de ser lo más sensual y tierno que me ha pasado en este año y medio de penurias familiares. 

Y esta noche he seguido la recomendacion de un compañero de curro y he visto 'El Peor Dios', documental muy recomendable sobre Desechables, una de las bandas malditas de la escena punk de los ochenta. Aunque había oído hablar de ellos, desconocía detalles de la historia de "los Cramps de Vallirana", y la historia me he enganchado tanto como su música. Me he quedado con las ganas de haberlos visto alguna vez, con esa fiera escénica llamada Tere al frente...

thERe iS a LigHt ThAt NeVEr gOeS OuT

 

El fin de semana de semivacaciones fue un pequeño oasis de vuelta a una aparente 'normalidad' de ese pasado que ya no volverá. Por primera vez en meses pude dormir tres noches seguidas en mi cama, y salí, y quedé, y bailé e hice cosas para mi propio disfrute. Recuperé falsamente mi vida durante 72 horas, aunque trabajara de por medio. Me resisto al cambio y el cambio insiste en recordarme que, por mucho que mire atrás, el tiempo sólo corre hacia adelante. Te guste o no lo que veas. Y si no te gusta, te jodes. 

Y la vuelta a la 'normalidad' fue de todo menos 'normal'. Tras una enorme e histórica alegría deportiva el fin de semana que aún no acabamos de creernos, el lunes todo se apagó. Y tuvo que hacerlo justo cuando habíamos bajado con mis padres a dar el breve paseo que les permiten sus respectivas movilidades reducidas (vete a la puta mierda, Murphy). Mi madre, con el taca-taca; mi padre, con sus pasos cortos y débiles. Con 9 pisos por subir y sin ascensor, la vuelta a casa resultaba una quimera totalmente imposible que se iba haciendo mayor a medida que avanzaban las horas y se acercaba la noche. Tras 6 horas en la calle, sin internet para saber qué narices estaba pasando y cómo evolucionaba el tema, y con la procesión yendo por dentro para intentar no transmitirles mi ansiedad y mis nervios, mi debate interno era si llamar al 112, a protección civil o a bomberos y cruzar los dedos para que nos hicieran caso y entendieran lo delicado del tema, o si preguntar en un hotel cercano si tenían alguna habitación accesible libre donde salvar la situación como pudiéramos mientras volvía la luz, y subir yo a casa a por los medicamentos, muda y pañales limpios para salir del paso. Tuvimos 'suerte', y sobre las 18h volvió la luz en la cafetería de al lado de casa donde hacíamos tiempo, aprovechando sus sillones para que estuvieran lo más cómodos posible. Así que nos fuimos lo más 'rápidamente' que pudimos hacia la escalera, cogimos el ansiado ascensor, y sentimos el enorme alivio de cruzar la puerta y volver a estar en casa. Eso de 'hogar, dulce hogar' es una verdad como un templo cuando llega el apocalipsis. 

Hoy os comparto una canción de la banda a la que he ido a ver esta noche. Escuchad su disco de debut que sacaron semanas atrás, que valen muchísimo la pena. Y si hay alguien de Valencia, haceos un favor y no os los perdáis este miércoles:

oN pORtA La PorTa?

 

Hoy escribo por rutina, mientras muero de sueño. Con lo que yo he sido. Últimamente todo tiene que ver con el paso del tiempo y da vértigo. Como si la puerta que estoy a punto de cruzar fuera un punto de inflexión y mi vida anterior no fuera a volver a repetirse. No hay vuelta atrás ni nunca la ha habido, pero cuanto más avanzas más miedo da asumirlo. Nunca he tenido problemas con esto de la edad o el paso del tiempo, pero hay señales inequívocas de que esto va en serio. Empezando por quien más te quieres, que son el preludio de uno mismo. El prólogo de tu propia historia convirtiéndose terriblemente en epílogo y rellenando ese libro que ya poco tiene de blanco. Todo está en la cabeza, pero el cuerpo también hace, por muy joven que te sientas. Nunca me han gustado los cambios, pero son irremediables y siempre parece que vayan a ser a peor, ni que sea al principio de la mutación. Y no, no voy a caer en la tentación facilona de poner el trilladísimo 'Changes' de Bowie...

aSCo y RabiA

Jugando a hacer equilibrios con el desequilibrio. Detesto a las personas que sustituyen a quienes hacían la situación más soportable y tuvieron que dejarnos por razones ajenas. No tienen ninguna culpa, lo sé, pero ocupan el lugar que era de otras, y la propia frustración e impotencia hacen el resto. La vista sigue dándome problemas y no quiero repetir errores pretéritos. 14 meses después, las administraciones públicas dan señales de vida para comunicarnos que tardarán 6 meses más en resolver posibles ayudas. Y serán ya 20 meses de espera, si cumplen la palabra. Estado del bienestar mis cojones. Democracia vuestros muertos. Vivimos en un PAÍS DE MIERDA, y lo digo en mayúsculas y gritando, a ver si así me escuchan los subnormales fascistas y racistas de las pulseritas con la vomitiva bandera rojigualda. Tontos del culo que se creen en posesión de la verdad y lo único que hacen es proteger y mantener el privilegio de unos pocos. Los que viven de la gran mayoría. Los de siempre. El estado español me da asco, como el resto de falsas "democracias" occidentales. Las que agachan la cabeza y miran para otro lado ante el genocidio sionista y las que dejan de lado a sus propixs cuidadanxs que necesitan apoyo y ayuda tras haberse pasado su puta vida exprimiéndose en cuerpo y alma para mantener toda esta farsa a cambio de nada. Sabíamos que la vida era una gran mentira y este país artificial aún más, pero la rabia se activa cuando se experimenta la patraña en primera persona y escupe toda la bilis como lava en erupción. Siempre he sentido muchísima rabia en la vida, hacia muchísima gente, muchísimas instituciones y muchísimas situaciones. Pero ahora todo eso se ha multiplicado por 10.000 millones de trillones de cuatrillones.