"Sempre que m'he quedat atrapada per algú, ha estat perquè aquest algú ha aconseguit prèviament fer aflorar la millor versió de mi. Quan m'agrado sento una felicitat indescriptible que fa que m'agafi una fixació per qui ha aconseguit fer-me sentir així". És només una de les desenes, centenars, milers de frases que em captiven dels llibres de Marta Orriols. La Orriols bona. Després de devorar en uns pocs dies la seva última novel·la, 'A L'Altra Banda De La Por' (magnífica, un cop més), ara estic amb l'única que em quedava per llegir, 'La Possibilitat De Dir-ne Casa'. I no és només que em fascini com s'expressa, ni que m'estimuli de manera irrefrenable les meves ganes d'escriure. És que em sento molt identificat amb els seus personatges protagonistes. Totes dones. Com si fos una validació més de la percepció que he tingut sempre de tenir el costat femení de la meva personalitat particularment accentuat. Si és que això del 'costat femení' (o masculí, tant se val), no és més que un simple prejudici de rol que categoritza i atribueix determinades habilitats a un gènere o a l'altre. Una altra herència de la visió patriarcal de l'univers que ens hem hagut de menjar tots, totes, totis i tutos.
Sempre que llegeixo em poso Billie Holiday a un volum esmorteït. És ja un acte automàtic. Com un matalàs sonor per ambientar i ficar-me de ple en la dimensió mental adient per concentrar-me en les històries que contenen les pàgines que un dia van ser blanques. Com les nostres vides que anem omplint, amb major o menor destresa, i amb major o menor voluntat, d'experiències, paraules, actes i decisions més o menys encertades (normalment, poc). Llibres de text sense instruccions que vas perfilant a les palpentes, amb l'únic ajut del teu instint i persones del teu voltant que et fan de guia. No sempre és tan fàcil, perquè també estem envoltats de persones trampa que semblen programades per fer-nos caure. Més que persones, són gent. I jo sempre he odiat la gent. Com diu la samarreta que em vaig dissenyar jo mateix i vaig portar a estampar a una botiga de diSoRdErLand que tinc a prop de casa: 'No A La Gent'. No cal dir que sempre que me la poso crida l'atenció, per bé i per malament. N'hi ha que et miren amb rebuig, com si fossis un sociòpata perillós que els fa sentir insegurs. Però també n'hi ha d'altres que ho fan amb complicitat o s'atreveixen a trencar el gel de l'anonimat amb alguna paraula amable o de curiositat ("on te l'has comprat? En vull una!"). Potser l'hauria de comercialitzar i fer-me ric a costa del descrèdit, el nihilisme i els desenganys vitals aliens. Tot i que això implicaria caure en les urpes del capitalisme que tant odio i del que em resulta impossible escapar, en una més de les moltes contradiccions vitals que ens posen davant del mirall per dir-nos com de petits i insignificants som, per moltes proclames heròiques i imatges idealitzades puguem generar de nosaltres mateixos als nostres cervells. Bé, en realitat jo tendeixo més a mirar-me amb tanta autoexigència que no sóc capaç de mirar-me seriosament ni creure'm el rei de cap mambo. Els únics reis que respecto són els que acaben cap per avall o, directament, decapitats.
A les últimes setmanes s'han succeït traves logístiques i mèdiques per continuar posant a prova la nostra capacitat de resistència i adaptabilitat a realitats complicades. Voldria pensar, i ho dic amb la boca minúscula per no cridar al mal temps, que les hem anat sortejant com hem pogut, però em dono per prou satisfet. Ahir vaig anar a acomiadar la temporada de bany, i va ser meravellós que la piscina estigués pràcticamente buida. Després de setmanes en què famílies i nens van posar a prova la meva paciència i capacitat d'aguantar els incivismes del voltant, va ser com un premi absolutamente merescut. Tot i que el vent va fer una mica la guitza i l'aigua estava més freda del que hagués volgut, no fos cas que per una vegada a la vida recent alguna cosa sortís tal i com un la desitja. La insatisfacció permanent és un dels meus trets distintius que intento treballar de fa un temps, per bé que no és fàcil. El que segur que no podré canviar ni anul·lar mai és la ràbia. És l'emoció que millor em defineix, i sempre ha estat així. Suposo que en tenen la culpa una elevada sensibilitat combinada amb l'empatia que tant trobo a faltar en els altres. I, és clar, l'altíssim grau de subnormalitat i egoïsme aliè també és són elements claus per perpetuar l'irritació i la fúria. Però també em funcionen com a motor i com a antítesi per definir com vull ser i com no.
Precisament ara fa uns dies em va entrar un desconegut per xarxes socials que, amb tota la sobèrbia del món, em va dir que m'havia de treure la bandera palestina del perfil. I es va quedar tan ample. Malgrat les ganes de etzibar-li com de subnormal i de prepotent s'ha de ser per dir-li a algú altre el que ha de fer, pensar o dir, vaig intentar ser contundent però mantenint un cert grau de correcció. Evidentment, abans vaig tafanejar el seu TL per veure quin perfil de personatge era i, oh sorpresa, acumulava publicacions i repostejos de contingut racista i de l'ultradreta catalana (que no catalanista, perquè en el fons són només una crossa de l'ultradreta espanyolista). Després de dir-li que ja tinc una edat i que publico, faig i penso el que em surt dels collons segons el meu criteri i que visca Catalunya lliure de racistes i salvapàtries, em va contestar un dia després. I com a bon immadur infantiloide que no havia acceptat que no m'hagués plegat als seus desitjos, va adquirir el paper de persona gran que qüestionava la meva maduresa i va passar a l'insult paternalista. Em va agafar just a la piscina i em vaig posar a riure sol. Encara no he decidit si li enviaré la resposta-hòstia que li tinc preparada per deixar-lo tremolant o si passaré absolutament d'ell, que segurament encara li farà més ràbia que l'ignorin. Però, recollint el fil del que deia en el paràgraf anterior, personatges així són molt útils com a antimodel del que un vol ser a la vida i com es vol relacionar amb el món i la resta de persones.
I si parlem de relacions, les meves són bastant inexistents. Les d'amistat sí que intento conservar-les, però les sentimentals i/o sexuals són del tot arcaiques des que va començar tota aquesta història de malalties i dependències dels meus pares, aviat farà un parell d'anys. Si jo ja venia d'un tancament voluntari a pany i forrellat des que va acabar la història amb Mrs. Bizarre, aquesta altra patacada ha acabat de situar en una galàxia molt llunyana qualsevol mínima possibilitat d'història de caire romàntic o sensual, més enllà del que permet la pròpia, rutinària i aburgesada autoestima. Hi ha una farmacèutica amb la que sembla que ens fem certa gràcia, i fa temps que em volta pel cap dir-li de fer una cervesa. Però el que sembla una magnifica idea quan li pregunto al coixí per la nit, es converteix en mandra terrible amb la llum del dia. Potser és allò que hi ha històries que són molt més excitants en el seu període de possibilitat. Allò que pot arribar a passar. Tot el procés d'imaginar-t'ho i fantasiejar és realment estimulant i emocionant, però la por a què després la realitat sigui molt diferent (que ho serà segur) t'acaba tirant enrere. És com amb la neuroftalmòloga que va descobrir què em passava ara fa una dècada i amb la que ens hem retrobar ara fa uns dies. Tornar-la a veure va ser bastant emocionant. Sempre m'havia sentit atret per ella; físicament, però tambe per la seva manera atropellada de parlar i voler dir dues-centes coses a la vegada que la fan tan graciosa. Sento un enorme respecte per ella per la seva professionalitat i sapiència (sento el mateix per qualsevol professional de l'àmbit sanitari o científic, autèntics herois i heroïnes socials absolutament menystinguts i infravalorats col·lectivament). Això també li confereix certa aura que la fa més atractiva. Però en el seu cas sempre em va semblar que estava en una posició a la que jo no podia arribar. Com en un altre univers al que jo no pertanyo i que té reservat el dret d'admissió. Sigui com sigui, no tinc massa clar si m'agradaria acabar amb aquesta sequera emocional o si ja en vaig servit amb emocions fortes d'un altre caire.
I en aquestes estic, intentant cuidar una mica més la meva pròpia salut mental a base de no ser tan sobreprotector amb els pares. A vegades costa un munt, perquè ells són els primers que et fan el xantatge emocional perquè et quedis amb ells un dia més. Bé, sobretot la meva mare. Segueixo amb aquesta dinàmica d'amor-odi amb ella, perquè continua sent la causant de la gran majoria de problemes i reptes que em trobo en aquest nou context vital. Me l'estimo amb bogeria, però hi ha moments (bastants) que la llençaria per la finestra per haver-se cuidat tan poc i ara estar pagant-ne les conseqüencies, arrossegant als que som al seu voltant. El meu pare, en canvi, em desperta un amor total. Com si ens haguéssim canviat els rols davant la situació de fragilitat en què l'han deixat les circumstàncies i unes neurones malparides, i l'hagués de protegir de tots els perills externs, però també els interns. I encara hi ha moments en què ens ho prenem amb humor, però suposo que és només una cuirassa per no pensar en el que vindrà en un futur que no sabem si serà proper o llunyà. I ja sabem que tota incertesa és terrorífica.
