Estic fart de la meva mare. Fart que sigui tan irresponsable. Fart que s'hagi engreixat 11 quilos en 10 mesos quan se suposava que havia de fer dieta i perdre'n 10 (ara 21). Fart que sempre trobi excuses per no baixar a caminar com hauria de fer cada dia per cuidar-se. Fart que tingui zero empatia i paciència amb el meu pare, i sigui incapaç d'entendre el que suposa una demència. Fart que m'ho posi sempre tot tan difícil i que em situï sempre al límit per la seva inconsciència. Fart que s'aprofiti de la situació per tenir-me més a prop seu contra la meva voluntat. Fart dels més de 50 anys sent una estúpida fumadora (conceptes redundants, ho sé), amb tot el que ara li suposa i ens mengem els altres. Fart d'haver-li advertit que anés amb compte a internet i no parlés mai amb desconeguts i haver descobert avui de casualitat que uns fills de la grandíssima puta l'han extorsionat i li han estafat una bona quantitat de diners aprofitant-se del seu desconeixement i por. Fart que no m'avisés des del primer minut i hagin hagut de passar 3 setmanes per descobrir-ho de rebot; 3 setmanes en què ella ha estat enganyant-nos i vivint com si no hagués passat res. Fart de menjar-me tots els seus marrons i que ara em toqui a mi, un cop més, tota la burocràcia de fer la denúncia i barallar-me amb el banc per recuperar els diners que s'ha deixat prendre per la seva ridícula ingenuïtat naïf (sí, ens pot passar a tothom, però el que no pots fer és anar amb el lliri a la mà). Fart perquè ara hagi d'encobrir-la i mentir al meu pare per evitar alterar-lo, cosa gens recomanable amb la seva patologia. Fart que s'hagi convertit en la principal font de problemes i en la màxima responsable de la meva infelicitat.
*I sí, me l'estimo amb bogeria, però això no treu que estigui fart d'ella, de veure com ha llençat la seva vida per la borda i com ens està arrossegant als altres, i necessités vomitar-ho d'alguna manera. Si li dic a la cara amb la cruesa i l'aplom que em surt a vegades serà molt pitjor.
6 comentaris:
Hi ha moments així de durs, amb el pares... Ho sé. Millor desfogar-se amb l'escriptura.
Paciència y desfog
Quina merda....
Quan les irersponsabilitats de les altres persones ens arrosseguen a nosaltres. Com diu Dintel, millor desforgar-se escrivint. O amb música.
També amb gairebé vint anys als blogs i no en sabia res del teu, -n'hi havia molts-.
El teu personalisme semblaria estar renyit amb alló de: "un bon orador/escriptor ha de parlar molt de tot, poc de els demés i gens de un mateix". Res del: "yo, mi, me, conmigo", doncs. Però, en el teu cas se't perdona claríssimament això.
I, com que noto que la teva situació familiar és fotuda, deixa'm donar-te un consell per quan estiguis de "bajón": Dona gràcies. Agreiex haver arribat fins avui sense quedar esplomissat del tot...
He intentat empatitzar. Ho juro.
Però crec que ara que jo no tinc mare, el dolor es cola pel mig.
La rabia es parte de no poder llegar a lo que está fuera de nuestro alcance. Y del amor, también.
Se me enredan las palabras.
Mando un abrazo largo (a veces viene bien tras escupir volcanes)
Molt d'acord, dintel. Al final l'escriptura és una bona aliada per expulsar fantasmes i males energies i no acabar-les llençant sobre els qui t'estimes.
Sí, la veritat és que fa molta ràbia, Nosu, però al final estic parlant de les dues persones més importants de la meva vida, ni que sigui només perquè sense elles jo no seria aquí escrivint, remugant ni respirant. La música és la meva millor amiga i sempre ho serà.
Encantat, Toy folloso (em fa gràcia el sobrenom i em desperta. curiositat saber-ne l'origen). Tampoc em sona haver-te llegit abans. Vaig tenir una època molt intensa al blog als primers anys, ja farà un parell de dècades (de fet, abans en tenia un altre que Blogger em va tancar per inactivitat , cosa que em va fer moltíssima ràbia, a banda de sentir-me com si m'haguessin amputat una part del meu cos. No estic massa d'acord amb això del bon orador/escriptor perquè no considero que el tema de l'escriptura sigui el més transcendent. Més aviat el com ho expliquis o, com diria el mestre Kae Tempest, la connexió que generis amb el/lalector(a). I al cap i a la fi, l'únic motiu per obrir aquest blog va ser imposar-me com una mena de teràpia autoanalítica per expressar-me amb absoluta llibertat des de l'anonimat, intentar veure'm des de fora amb la relectura, i quan va començar a escriure gent, veure també com reaccionaven o interactuaven els altres a partir del que deia. Així que suposo que aquest blog en particular només es pot escriure des del jo. I sí, la veritat és que ara mateix estic en una fase del procés en què encara em sento mínimament afortunat, malgrat gairebé dos anys bastant infernals...
Una enorme abraçada, begusa. Al final les experiències personals de cadascú són molt diferents, i mai no n'hi haurà dues que coincideixen plenament. Així que els sentiments que ens generin tampoc seran iguals. I ves per on, crec que gràcies a aquesta situació fotuda amb els meus pares estic experimentant gairebé per primera vegada l'amor verdader i incondicional en el sentit més pur.
Publica un comentari a l'entrada