...teAR uS aPArt

La teva presència és un carrusel d'emocions i sensacions d'intensitat elevada a l'escala Richter. Van des de l'eufòria i l'excitació fins a la més gran de les frustracions i impotències. No hi ha massa lloc ni moment per a termes mitjos. I és cert que sempre m'he sentit més còmode en els extrems, o com a mínim més viu. Tu em fas sentir viu, d'això no hi ha dubte. I vull pensar que jo et provoco coses similars, i que si en el fons t'estàs obrint tant a mi i em reveles les teves pornografies emocionals serà perquè em dones certa importància o relevància o significat en la teva vida. Però vida també és dolor, i això és quelcom que també associo a tu. I no tinc clar si això hauria de ser així. No trobo l'equilibri, però potser la clau de tot està en el desequilibri. Ahir llegia un elogi del caos i els avalots amb el que estic molt d'acord. L'ordre i l'equilibri són conservadors, i no permeten l'aprenentatge ni l'evolució. És en el moments d'efervescència i desordre on tot canvia, i segurament necessiti aquesta agitació per alterar l'ordre de les coses i d'una realitat que no és la que jo vull. Gairebé mai la realitat coincideix amb els meus desitjos. Suposo que tampoc amb els teus. Et plantejo una batalla de desitjos i sé que tinc les de perdre, però em van els reptes i les situacions que requereixin d'heroicitats. En el fons sóc un estúpid romàntic amb necessitat d'estúpides utopies en les que no crec. Una més de moltes contradiccions. Tu ets la meva contradicció preferida, això també ho tinc clar. No ets ni sí ni no, sino més aviat el contrari. Trobar-te en aquest garbuix és com trobar la famosa agulla en el paller. Que, com tantes altres coses, no tenim la certesa que existeixi, perquè dubto que ningú hagi estat capaç de trobar-la...