Fa un parell de setmanes va tornar la meva tieta de Mallorca per estar-s'hi 10 dies, donar-me una mica d'aire i que jo pugués marxar un parell de dies a una capital europea amb una colla d'amics a celebrar un aniversari rodó i gaudir d'un concert. El meu primer viatge fora de la ciutat en gairebé dos anys i mig. La meva tieta em va dir que allò no podia ser i que a l'estiu ho parléssim amb previsió perquè pugui marxar uns dies de viatge en condicions. Ho vaig agrair molt i per primera vegada en dos anys no em vaig sentir completament sol en aquesta situació tan complicada. Vaig intentar gaudir dels dos dies i estant allà vaig començar a veure una mica de llum al final del túnel, i vaig sentir que potser sí que podia anar recuperant, mica en mica i en menor grau, porcions de la meva vida anterior al terratrèmol familiar. Massa bonic per ser veritat, evidentment...
...i és que en els meus 10 dies d'absència van passar unes quantes coses. Els primers, el meu pare va posar-se malalt per un virus intestinal, i la meva tieta es va haver de fer càrrec de la situació perquè jo estava a la feina. Després, a la casa ruïnosa que tenen es va 'espatllar' el calentador, de manera que no hi havia aigua calenta a la dutxa en ple mes de desembre. Ho poso entre cometes perqué m'ho van dir així, però en realitat en tornar del viatge i passar un dia per allà vaig saber que havien deixat passar un fals revisor del gas que els va espatllar el calentador expressament perquè el tornéssim a trucar per arreglar-lo i llavors fotre'ns el pal. Unes setmanes abans havia arribat una carta molt sospitosa avisant que passarien, i en contrastar a internet el tf que sortia a la carta, vaig veure que es tractava d'una estafa. Així que vaig advertir els pares i els vaig insistir unes quantes vegades que tal dia a tal hora passaria un fals revisor i no li havien d'obrir la porta en cap cas. Però quan va arribar el dia vam tenir la mala sort que jo no hi era i ells no van recordar les meves advertències. Em vaig emprenyar molt, especialment amb ma mare, perquè pensava que encara estava prou lúcida per haver tingut consciència de la situació. I també em vaig emprenyar amb mí mateix, perquè tenia tantes coses al cap aquells dies (bé, com sempre en aquests dos últims anys) que no vaig caure en dir-li també a la meva tieta el tema de la falsa revisió. Total, que entre gestions amb la nostra assegurança, la propietària fent-se la sueca i quedar amb el servei tècnic, hem trigat un parell de setmanes en poder-ho arreglar, amb tots els inconvenients que ha suposat en ple hivern.
Per si aquell marron no fos suficient, encara n'hi havia més: el dia que va marxar la meva tieta, quan vaig tornar a casa dels pares vaig advertir que l'electricitat no arribava a la meva habitació (la mateixa que havia ocupat la meva tieta aquells dies). Ningú m'havia dit res, però portaven dies així. Quan al dia següent va venir l'operari de l'assegurança em va advertir que el tema era greu i, tot i que es podria fer una solucio provisional un altre dia i prèvia consulta a l'asseguradora, el quadre de llums estava fora de normativa i la instal·lació elèctrica del pis era molt vella (en dono fe perquè cada dos per tres s'espatllen coses o es fonen bombetes) i s'hauria de canviar tot. Així que s'obria un nou front amb la propietària que sempre es renta les mans, perquè evidentment no assumirem una reparació així que li correspon a ella. Dues setmanes després, ni tan sols ens han enviat operari per fer la reparació provisional i continuo més a les fosques que Carles Porta. Però no marxeu, que encara no he explicat el millor...
...com us he dit, la meva tieta va estar 10 dies: els 3 primers jo vaig estar treballant (quan el meu pare es va posar malalt), els 2 següents van ser els de l'escapada, un de recuperació i rentadores a casa meva, el següent els vaig anar a veure i vaig saber el tema calentador, i els 3 últims novament a la feina. L'endemà ella va marxar pel matí i jo em vaig aixecar tard perquè acabo mort la meva setmana laboral, i mentre feia altres tasques de casa vaig escriure un missatge per enviar-li més tard en un moment de calma en què pugues establir un diàleg, agraïnt-li aquells dies i l'esforç de venir des de tan lluny per donar-me un cop de mà i donar-me una mica d'aire. Però abans de poder-li enviar, en vaig rebre un de seu que em va deixar totalment descol·locat i va ser un torpede a la línia de flotació que em va doldre i em va fotre a parts iguals: m'acusava de menysprear-la, d'aprofitar-me d'ella (¿?) i de no valorar l'esforç que feia venint fins aquí. Vaig flipar primer, sense entendre res, i em vaig indignar molt fort després. Dos anys carregant jo sol amb tota la situació, sense demanar-li res a ningú i sense que ningú tingués la més mínima empatia ni el més mínim gest per ajudar-nos, i era jo el dolent de la pel·lícula? Quins ovaris...
...tot i que m'havien fet molt de mal aquelles paraules, vaig optar pel perfil baix, la serenor i la transparència: li vaig respondre dient-li que no entenia res, que estava al·lucinant, que em sabia greu si havia pogut tenir aquesta percepció o si no havia sabut fer-li veure com d'agraït em sentia, i li vaig dir que li enviava tal qual el missatge que havia escrit una estona abans i no havia tingut el moment d'enviar-li. La part bona és que li havia escrit al correu i sortia l'hora en què havia guardat l'esborrany, de manera que quedava clar que li estava sent sincer i no m'estava marcant cap farol per quedar bé. I també li vaig dir de parlar tranquil·lament per telèfon. No em va respondre fins unes hores més tard amb un to molt diferent, dient-me que m'agraïa les meves paraules i tot el que estava fent pels meus pares, però que estava molt cansada i millor ho deixéssim per a l'endemà. Tot i que em feia una mandra enorme la conversa, també tenia moltes coses per dir-li i sentia que era important parlar-ne. Però després d'un altre intent en què vaig tenir la sensació que buscava una excusa per tornar a ajornar la conversa, i tenint en compte que tampoc ella ha tingut el gest de dir-me de parlar des de llavors, he desistit per ara. Em va tocar molt els collons que es passés tres pobles i m'acusés de coses tan lletges que no són certes, quan se suposava que havia vingut 10 dies perquè jo pugués desconnectar una mica. Però també vull pensar que van ser dies intensos i complicats i, amb la tensió acumulada, va tenir un moment d'escalfor i va acabar dient coses de les que despres es devia penedir. Em va fer mal i, tot i admetre que potser a vegades no sóc massa comunicatiu i això pot donar peu a falses interpretacions, estic molt tranquil i orgullós de com estic fent les coses, malgrat totes les dificultats, traves i soledats d'un camí ple d'obstacles per posar a prova paciències i la meva pròpia salut mental.
Sigui com sigui, la darrera setmana ha estat una mica més tranquil·la, sembla que hem començat a posar les coses a lloc i hem gaudit de la companyia recíproca amb els meus pares. Finalment m'he canviat els vidres de les ulleres novament i torno a veure millor, problema que també ha estat un mal de cap angoixant als últims mesos (m'han pujat dues putes dioptries en 6 mesos, cosa que és una autèntica barbaritat...). Encara tinc mil fronts oberts i gestions per fer, però he volgut dedicar-me el cap de setmana a mí mateix, aprofitant les vacances. El temps no està acompanyant massa, però potser està sent un missatge del karma per fer-me quedar a casa amb mí mateix. Ja ho he dit alguna altra vegada: em trobo a faltar. I també aquests moments de soledat volguda. De voler estar amb mí mateix i amb ningú més. Posar-me una mica de música, veure una pel·li (avui he vist 'La Infiltrada'. Quin tros de merda tendenciosa i simplista), fer una mica de feina amb l'ordinador o, com ara, posar-me a escriure sense que importi l'hora perquè demà tornarà a ploure i tampoc podré agafar la bici per anar a fer un tomb i veure el mar. Deixar que el temps passi lent, que no hi hagi hores estipulades per fer les coses, i no tenir pressa per a res és un dels grans plaers que, com dèiem anit amb una amiga amb la que vam poder quedar una estona, gaudeixo més que mai. Per si de cas...
