fArt

 

Estic fart de la meva mare. Fart que sigui tan irresponsable. Fart que s'hagi engreixat 11 quilos en 10 mesos quan se suposava que havia de fer dieta i perdre'n 10 (ara 21). Fart que sempre trobi excuses per no baixar a caminar com hauria de fer cada dia per cuidar-se. Fart que tingui zero empatia i paciència amb el meu pare, i sigui incapaç d'entendre el que suposa una demència. Fart que m'ho posi sempre tot tan difícil i que em situï sempre al límit per la seva inconsciència. Fart que s'aprofiti de la situació per tenir-me més a prop seu contra la meva voluntat. Fart dels més de 50 anys sent una estúpida fumadora (conceptes redundants, ho sé), amb tot el que ara li suposa i ens mengem els altres. Fart d'haver-li advertit que anés amb compte a internet i no parlés mai amb desconeguts i haver descobert avui de casualitat que uns fills de la grandíssima puta l'han extorsionat i li han estafat una bona quantitat de diners aprofitant-se del seu desconeixement i por. Fart que no m'avisés des del primer minut i hagin hagut de passar 3 setmanes per descobrir-ho de rebot; 3 setmanes en què ella ha estat enganyant-nos i vivint com si no hagués passat res. Fart de menjar-me tots els seus marrons i que ara em toqui a mi, un cop més, tota la burocràcia de fer la denúncia i barallar-me amb el banc per recuperar els diners que s'ha deixat prendre per la seva ridícula ingenuïtat naïf (sí, ens pot passar a tothom, però el que no pots fer és anar amb el lliri a la mà). Fart perquè ara hagi d'encobrir-la i mentir al meu pare per evitar alterar-lo, cosa gens recomanable amb la seva patologia. Fart que s'hagi convertit en la principal font de problemes i en la màxima responsable de la meva infelicitat. 

*I sí, me l'estimo amb bogeria, però això no treu que estigui fart d'ella, de veure com ha llençat la seva vida per la borda i com ens està arrossegant als altres, i necessités vomitar-ho d'alguna manera. Si li dic a la cara amb la cruesa i l'aplom que em surt a vegades serà molt pitjor.

MaL dE MuNTaNyA

Aquesta nit escric en català perquè em ve de gust; perquè és la meva llengua materna; i perquè estic fins els collons que ens haguem de justificar per un fet tan natural com utilitzar la llengua pròpia a casa nostra. No sé si devem ser l'única nació del món a qui li passa, però és realment esgotador: intentar viure en català a Catalunya s'ha convertit en una espècie de quimera, una lluita contra tot i contra tothom, i a sobre hem d'aguantar que qui imposa es faci la víctima (una de les característiques del món actual cada cop més decantat a l'ultradreta: capgirar perversament la realitat com un mitjó per intentar imposar un fals relat interessat). Mira que és fàcil i natural entendre que en un territori on hi ha dues llengües cooficials, se suposa que totes dues estan al mateix nivell, i qui hi vulgui viure té l'obligació d'entendre-les totes dues i la llibertat de parlar la que prefereixi, pels motius que sigui. Però la realitat és una altra, i allà on ens van voler vendre la moto del bilinguisme realment s'hi amaga una diglòssia encoberta i cada vegada més accentuada per múltiples motius que ara em fa mandra enumerar. Sigui com sigui, i des del privilegi i la sort de dominar dues llengües i defensar-me força en una tercera, estic absolutament enamorat del català i ja fa temps que l'utilitzo sempre, sigui qui sigui l'interlocutor que tingui al davant i em parli en l'idioma que em parli. El 99% de les vegades m'entenen perfectament i hi ha zero problemes de comunicació, i en molts casos t'ho agraeixen. Perquè no hi ha millor manera d'integrar les persones que fent-los sentir un(a) més de la comunitat en qüestió.

He vist la sèrie 'The Young Pope'. M'ha agradat força, tot i l'enorme al·lèrgia que em produeixen les religions. Sempre m'han semblat una absurditat i les associo a fanatisme, abús, fantasia, irracionalitat, inseguretat i profunda estupidesa. No hi veig cap diferència amb les sectes i em sembla una hipocresia la doble moral de distingir una cosa i una altra. Al final es basen en el mateix: persuasió, engany, jerarquies de poder i enfrontament. Com la política, vaja...

I aquesta és la meva última nit d'oasi abans de tornar definitivament a les meves rutines. La meva tieta ja va marxar i porto una setmana novament sol a càrrec dels meus pares, així que avui m'he escapat per intentar descansar una mica abans de tornar a la feina. Tinc zero ganes, com sempre, però la part bona de no poder viatjar és que el retorn laboral no és tan traumàtic. I, al cap i a la fi, m'ho passo bé a la meva feina i amb els companys i companyes. És una sort, però és que alguna cosa bona m'ha de quedar a la vida, no fotem.

LibERtAd cONdiCioNaL

 

Después de que me diera otro ataque de ansiedad en un momento de crisis y máxima tensión, mi madre al fin llamó a su hermana para que viniera desde Mallorca a ayudar. La última vez que dormí más de 3 días seguidos en mi casa despreocupándome casi por completo de mis padres fue en 2023. Hacía 22 meses que no salía de la ciudad por ocio. Y casi ni recordaba lo que era socializar con caras nuevas. Sólo serán unos pocos días más, pero he recordado lo que era tener una vida independiente, haciendo en cada momento lo que te venga en gana con quien te venga en gana, empezando conmigo mismo. Y es maravilloso poder vivir así. Lo ha sido todos estos años y casi ni me daba cuenta. Normalizar un privilegio es el primer paso para no darte cuenta de la cantidad de pena, dolor y miseria que existe alrededor. Y seguramente sean sentimientos mayoritarios, pero sólo existe lo que uno ve o sufre. Y si ni ves ni sufres, puedes llegar a ignorar que eres feliz. O incluso creerte que sí que lo eres.

Esta noche he salido con una amiga medio americana medio feroesa de Canadian J. Hacía tiempo que no nos escribíamos, pero contactó conmigo para decirme que esta chica venía unas semanas a estudiar castellano, así que aprovechando estos días de libertad condicional, la he guiado un poco por diSoRdErLaNd, porque no se me ocurre parte más bonita y excitante en la ciudad aparador. Ha estado bien, he podido practicar mi inglés oxidadísimo (he tenido que buscar la traducción porque sólo me salía la palabra en catalán...), y mis aún más 'rovellades' habilidades sociales. De las seductoras ya no hace falta ni hablar, porque ni me acuerdo de la última vez que tuve una cita. Cualquier tiempo pasado fue anterior, que dirían Les Luthiers. No sé si esto puede contar como entrenamiento, ni tampoco si me apetecería volver a entrar en esa rueda. Estoy muy bien conmigo cuando estoy conmigo, aunque eso últimamente no sea muy habitual. Llevo tiempo pensando en decirle a la farmacéutica del feeling (FdF podría ser su mote?) de ir a hacer unas cervezas, pero cuando la veo me acaba dando pereza. ¿Por qué las ideas que parecen geniales de noche se acaban convirtiendo en pésimas con la luz del día?

En los últimos tiempos se ha repetido la sensación de estar convirtiéndome en una persona triste, apagada y desanimada. De esas que pasan desapercibidas y a las que nadie mira. De las que ves en el metro con cara de vivir por inercia. Cuando estás bien, piensas "vaya cara de amargad@, podría sonreir un poco", sin llegar a imaginar que la vida te puede colocar justo en ese otro lado casi sin darte cuenta. Es muy fácil juzgar desde fuera, pero muy difícil vivirlo desde dentro. Yo siempre he sido muy de juzgarlo todo, pero con el paso del tiempo la empatía gana terreno. Las hostias de la vida son una buena cura de humildad. Y la humildad es lo-fi.