SpeEdbaLL

Mirar-te és una dolça tortura. No puc deixar de fer-ho encara que segurament em convindria. 'Speedball', acabo d'aprendre que es diu així. "Què puc fer, si no puc fer-hi res?", em canta just ara mateix qui et va fer plorar 4 mesos enrere en aquell concert que vam gaudir plegats. Un de molts. Voldria anar-me'n de viatge per tots els racons del teu cos. Voldria recórrer de dalt a baix tots els racons del teu cervell. Tastar tots els teus sabors. També els amargs, per gaudir-ne millor els dolços. Descobrir la teva fòrmula secreta i activar la manera que em veiessis igual. Que em SENTISSIS igual. Sentir-te és una dolça tortura. Te m'has fotut a dins, i no és cap capítol de 'Black Mirror'. Tenir-te dins és una dolça tortura. Tot és una merda, però és la més bonica de totes les merdes. No em demanis romanticisme ara mateix, perquè la vida intenta treure-me'l a hòsties. I tinc l'ànima plena de blaus. Però tu per a mi ets vermella, que és el color de la meva sang, que brilla quan et tinc a prop. M'il·lumines, encara que em portis a la foscor. Haver-te conegut ha estat una sort, bona o dolenta segons el moment. M'agrades i no et suporto, segons les circumstàncies. Però em sento incapaç de desitjar-te res dolent. Ni puc, ni vull. Et mereixes coses bones, i m'agradaria ser-ho en algun moment. Vull mereixe'ns algun dia. Desitjar-ho és una dolça i lenta tortura.