M'estic fotent unes olivetes i una coca-cola a casa meva un dimarts de setembre al migdia, mentre gran part de la població ha tornat a les seves rutines laborals o educatives. M'ho mereixo moltíssim, i és una manera com qualsevol altra de desmarcar-me i reafirmar la meva individualitat misantropa que odia a la gent. Cada dia més. No hi ha volta de full ni tampoc aturador. Malgrat tot, els desitjo el millor i m'encantaria que marxessin de vacances tot l'any, ben lluny, i ens deixessin tranquils a la resta. I als que venen aquí de vacances cal fer-los la visita molt incòmoda i desagradable perquè no hi vulguin tornar ni ho recomanin a altra gent. Això és el que han aconseguit tots aquests miserables que exploten la ciutat a costa de les persones que hi vivim. Ens l'han robat. I han contribuit a augmentar el nostre cinisme i mala llet. Si les nostres ciutats ja no són nostres, és ben lícit que les convertim en un camp de mines on tampoc les puguin explotar ells per omplir les seves butxaques a costa de les nostres vides.
Sona Etta Jones a l'altaveu bluetooth per ajudar-me a trobar un estat mental de pau i calma. La gran majoria de dies de la meva vida actual no són així, i cal gaudir cada petit moment, absorbir-lo com una esponja i recarregar piles per a les batalles diàries. Està sent un any molt dur i ple d'obstacles que posen a prova la meva paciència, equilibri emocional i tambe la salut mental. Per resumir-ho ràpid, la cuidadora que venia més hores per ajudar-me a cuidar els pares va desaparèixer després de setmanes en què estava faltant molts dies, obligant-me a mi a quedar-me encara més hores per cobrir la feina que feia ella habitualment. Allò i tota la tasca de buscar després algú per suplir-la i tornar a completar el trencaclosques d'horaris (alguna hora va quedar penjada, i evidentment també la vaig assumir jo) van suposar un primer gran desgast psicològic. Després va venir una altra operació del meu pare, i les conseqüències en forma de complicacions posteriors en la seva capacitat d'expressió, com si no tinguéssim prou ja amb les dificultats pròpies de la seva patologia. També una infecció que ens ha obligat a perdre més hores a urgències, per a desesperació seva i meva. Ma mare no m'ha ajudat massa i s'ha tornat a enganxar al mòbil, amb algun nou ensurt que em va fer cabrejar molt amb ella, només un any després que l'estafessin per internet. No aprèn i ens fa anar de corcoll a la resta. Com que va sobreexcitada, torna a tenir insomni, i com que no camina ni fa la dieta que li diuen tots els metges des de fa segles, torna a tenir dificultats per aixecar-se sola. I això implica que m'hagi d'aixecar jo de matinada per ajudar-la, em trenqui completament el descans, i estigui de mal humor amb tota la situació. I, per si tot aquest panorama fantàstic no fos suficient, també han estat mesos de proves, visites a urgències i, per fi, ara fa unes setmanes, l'operació per intentar solucionar d'una vegada els meus problemes de visió. Evidentment, amb tot el panorama no he pogut fer el repòs domiciliari posterior en les condicions que em deien, però per ara sembla que la cosa està anant prou bé (per fi alguna cosa va bé). Ara sóc un home biònic amb una lent intraocular, i també sóc oficialment discapacitat, després de 2 anys de tràmits, examens i esperes. I, per descomptat, també hi ha hagut reparacions domèstiques costoses tant a casa seva com a la meva, no fos cas que puguéssim estar alguns dies sense marrons. Així, emmig de tota aquesta espiral de caos i tsunami psicològic, intento sobreviure com puc.
Malgrat la molta merda que em menjo a diari i les tensions i preocupacions constants, també hi ha bons moments. Amb els meus pares, quan compartim estones, converses, records o quan els poso cançons i discos que els reenganxen a moments de la vida en què tot era més fàcil i érem més feliços sense adonar-nos. És brutal el poder que té la música per reactivar memòria cronològica i emocional en la ment de les persones, fins i tot en casos amb neurodivergències. Malgrat els moments de tensió (que no m'agraden gens), en general riem bastant i intentem treure-li ferro a la situació, tot i que tots tres en som plenament conscients, amb més o menys dificultats. Hi ha coses que no podem canviar però sí la manera com gestionem la situació, i per això intento crear un clima agradable i desenfadat, encara que a vegada jo sigui el primer en trencar-lo per la pròpia impotència o desgast acumulat.
També intento mantenir petites dosis de la meva vida anterior, com concerts o alguna trobada social que em permeti autoenganyar-me i creure que encara visc en aquella etapa prèvia. És cert que preferentment intento aprofitar amb mi mateix els moments en què em puc escapar i fer la meva. Ja ho he dit altres vegades: em trobo a faltar. I a la resta potser una mica, però no tant. Necessito retrobar-me i cuidar-me, encara que hagi de sacrificar moments amb altres persones. Això no treu que quedi amb gent, encara que no sigui tant com abans. Ahir al vespre, per exemple, vaig poder-me escapar un moment per veure una bona amiga a l'hospital. No sé què passa però tinc la sensació que l'espiral de negativitat és a tot arreu al meu voltant, i no només ens passen coses dolentes als meus pares o a mi. També al meu voltant s'ajunten notícies negatives, malalties i similars. Suposo que l'edat hi té a veure i la vida avança inexorable cap al destí final. Com deia en Punset, que tothom hagi mort abans que jo no significa necessàriament que a mi també m'hagi de passar. Però pinta a bastant probable...
I el món exterior és cada dia més vomitiu. A la gentussa d'ultradreta ja no li fa vergonya ser-ho i ho manifesta obertament als carrers o a la selva d'internet amb total impunitat. La mateixa que gaudeix la policia per abusar del seu poder i agredir ciutadans i ciutadanes, curiosament sempre del mateix signe polític. O autèntics energumens que per xarxes socials t'insulten a la primera de canvi perquè has compartit opinions que qüestionen les seves. Abans aquestes coses m'afectaven molt i estic molt orgullós d'haver aconseguit que ara em rellisquin bastant, però ens està quedant una Timocràcia preciosa. Tampoc semblen tenir massa vergonya els milers d'incívics i incíviques que ens envolten, fent de la vida una prova de foc per a persones altament sensibles com un servidor. Jo ja fa temps que no em callo, i això em provoca situacions de tensió extra, però estic fins els putos collons de gent sense respecte, empatia ni sentit comú. Si cal reprendre-li a un nen i a la seva mare que no llencin les restes d'un prèssec al terra del vagó de metro (puta guarrada), ho faig. O que deixin sortir abans d'entrar. O l'esquerra lliure per avançar. O als que compren un gos per tenir-lo sol tot el dia en un pis i donar pel cul als veïns amb el bitxo bordant dia i nit (culpa dels amos, no del pobre animal). Els carrers, el transport públic, els pisos del voltant... són un zoològic d'imbècils egoistes i no em ve de gust mirar cap a un altre costat per evitar-me un conflicte si estan empitjorant la meva qualitat de vida. No costa res tenir una mica de cura i respecte pels altres, encara que en molts casos no se'l mereixin.
