dimecres, 20 de novembre del 2019

AutOtERaPiA




Busco un refugio para huir de mí. Busco autoprotección de mi propia violencia. Un antídoto para mi propio veneno. Sentido común que frene mi mente. Un parón a mi propia actividad. Hacer huelga de mí mismo. Llevo días de pensamientos contraproducentes. Sé lo que quiero pero no cómo conseguirlo. Y supongo que ahí está la clave de todo este desequilibrio. Y más aún cuando ya lo tenías, y ha echado marcha atrás. Cuestan de entender las cosas que no se entienden. Y si no entiendes, no asumes. No asumir, resta. Y si restas, te haces más pequeño. Y cuanto más pequeño, más te alejas de tu deseo. El deseo es el más fiero de los animales por domesticar. No se deja. Ruge. Muerde. Araña. Amenaza. Lesiona. Hiere. Dicen que incluso puede matar. 'Dying Slowly', que me cantaba hace un rato Stuart.

Un altre cop l'Stuart. Gairebé tan omnipresent com tu darrerament. Porto dies donant-te voltes al meu cap. Volent eliminar-te d'ell. Fins i tot potser plantejant-me si fer-te desaparèixer també de la meva vida. Potser aquesta seria la solució per a aquesta situació tan absurda. Una relació tan espontània que només s'ha espatllat quan ha deixat de ser-ho per boicots externs. El de la teva ment i el de les teves pors. Com un munt de brutícia acumulada al riu que acaba desbordant l'aigua pels costats i arrasa tot el que hi ha al voltant de la llera natural. S'endú tot pel davant i deixa un paisatge inhòspit i que res té a veure amb tot el que hi havia abans. Ja res és com abans ni podrà tornar a ser-ho. Jo mai podré tornar a mirar-te com abans. I si tu no em mires de la mateixa forma, serà difícil, per no dir impossible, recomposar el que hi havia prèviament. Em resultaria del tot insuficient. La nostra enorme amistat se'm queda petita. Ha caducat. Vam passar a un altre nivell, i jo ja no puc ni vull tornar enrere. Allò està superat, i ara tocaria explorar nous camins i nous nivells. Profunditat que fa vertigen però també estimula, com tota tu. I no sé si tornar a separar els nostres camins ens donaria perspectiva i ens faria adonar-nos de com ens trobem a faltar i de com de difícil és trobar connexions com la nostra. Però això ja ho vam fer, i ja ens vam adonar. Per què no ho estem aprofitant? Per què estem perdent el temps? Per què no vols obrir els ulls i adonar-te tan clarament com ho faig jo? O com ho fa tothom que em coneix quan ens veu junts i em pregunten que per què no estem junts, si se'ns veu d'una hora lluny la connexió i el brill dels ulls. Jo no entenc res i no sé què dir. La situació em desborda. La impaciència i l'instint estomaquen la meva voluntat de respectar els teus tempos i els teus dubtes. Tant de bo pugués fer-ho. O millor encara, tant de bo no calgués fer-ho...

I paral·lelament, intento fer la meva vida, posant-li un munt de cares amb les que tenir el cervell distret. I busco insistentment a qui sí em desitja sense pors ni excés de prudència, i últimament no la trobo. Suposo que necessito el seu refugi, on recuperar l'autoestima desfeta pel teu rebuig recent i guarir-me de les frustracions i el dolor que em provoquen les teves barreres que crec artificials. I per això avui he tingut una mala resposta davant una negativa que ja intuïa. Em sento més sol i desamparat que mai en els últims mesos, i no ho estic paint bé. I quan no paeixo bé i les coses no em surten com jo vull em surten els rampells. Els més traïdors dels inquilins interns. Fuetada, reflexió, disculpa. Una successió a la que ja m'he acostumat als últims anys en què ja no em callo res. Una altra bèstia del meu zoo particular a la que faria bé de tancar adormida en una gàbia. "Repeteixes patrons una i una altra vegada", em deia l'altre dia una amiga. I potser té raó. Potser hauria de començar a ser més estratega i no tan alegre inconscient espontani. Potser és així com es juga a tot això, tot i que no m'agradi acceptar-ho ni tampoc estigui massa disposat a adaptar-m'hi...




3 comentaris:

Myowndisaster ha dit...

yo cogería los textos y se los enviaría directamente. El que titulas "Sovint" es una preciosidad. No te quedes nada dentro, suéltalo...

Pio ha dit...

A vegades el temps és un remei per al dolor. Posar terra de per mig pot ajudar al fet que la ràbia desaparega i es vegen les coses des d'una altra **prespectiva.

Sempre pense que ens agrada fer-nos mal perquè sempre repetim les mateixes situacions.


Besets xicotet Des

Beauséant ha dit...

Puede parecer una pequeña derrota, pero siempre he pensado que lo importante es tener claro lo que no queremos... a partir de ese pequeño dato puedes construir muchas cosas, ¿no? Es más, cuando te veas haciendo lo que no quieres al menos ya tienes claro que has fracasado ;)